“Per viure i escriure cal ser un cavall salvatge”
Cravan va néixer a Lausana el 22 de maig de 1887 a un barri respectable. Eren d’una família anglesa de classe mitjana-alta. Es diu que era nebot de Oscar Wilde, que tenia una gran semblança física. El van batejar com Fabian Avenarius Lloyd.
No va ser membre numerari de cap moviment en concret, però va ser un precursor avant la lettre del dadaisme i el surrealisme; els fundadors han reivindicat el seu meteòric i polèmic llegat.
Es desconeix amb seguretat d’on procedeix el pseudònim, però en un article publicat per Catherine Rendón diu
“l’etimologia del seu nom és, al mateix temps, un lloc, un ésser viu i un verb. “Cravan” significa “ànec marí” i “oca nedador” i es vincula amb el verb “canarder” (falsejar), que té almenys dues accepcions: emprendre el vol i desaparèixer i esquivar o ajupir el cap. Cravan va fer totes aquestes coses: va fugir, va mentir, va esquivar i va desaparèixer. “
En 1909 segons declaracions d’una de les seves biògrafes per al documental de Lacuesta-, en arribar a París, es va dedicar a visitar els membres de l’Acadèmia Francesa presentant-se com a escriptor.
Durant el període que va de 1910-1915, juntament amb el seu germà gran, entra a classes de boxa en Cuny.
En 1915, fugint de la Primera Guerra Mundial, va abandonar França i es va refugiar a Barcelona, on va tornar a exercir de boxador i en el 1915 és quan apareix a Barceloneta com a entrenador de boxa al Reial Club Marítim.
Pel 23 d’abril de 1916 es va anuncia la seva enfrontament amb l’ex campió mundial Jack Johnson. Ningú sap com aconsegueix convèncer els patrocinadors adequats per tal baralla. Les opinions dels periodistes es divideixen entre els que el consideren un rival formidable i els que ho suposen un xerraire.
Va viure una vida bohèmia a París, freqüentant els cafès d’artistes com la “Closerie de Liles” on hi acudien personatges de la intel·lectualitat bohèmia de l’època com Guillaume Apollinaire i se’l relaciona sentimentalment amb la pintora i gravadora Marie Laurencin, esposa d’Apollinaire.
Va ser un opositor fervent a tot moviment artístic com va deixar en clar en el quart número -dels cinc que van ser publicats entre 1912 i 1915 en la seva revista “Maintenant”. Ell s’encarregava de vendre-la personalment pels carrers de París i en l’hipòdrom mitjançant una fèrria publicitat. Va tenir un èxit aclaparador. Es van vendre tots els números.
La major part dels textos recollits en els cinc números de la revista Maintenant són poemes, rememoracions fantasioses i fantasmagòriques de el seu oncle Oscar Wilde i crítiques d’art. Aquesta miscel·lània, sumada al poema Notes, és tota la seva producció literària que es conserva en poc més de cent pàgines. Per l’escassetat de la seva obra, sumada a la seva tendència a l’escapisme i l’extravagància, pot dir-se de Cravan que la seva millor obra va ser desaparèixer, sense deixar cap empremta, en aigües de Mèxic.
Entre els il·lustres subscriptors de “Maintenant” estaven aquells a qui criticava (al costat del “Saló dels Independents”) i altres més: Gide (a qui va anomenar “Androgide”), Jean Cocteau, Gertrude Stein, Maurice Ravel, Ezra Pound i el pintor fauvista Kees Van Dongen (el seu gran amic que el va retratar fent boxa) i l’impressionista musical Debussy.
“La crítica no és per a ell l’art de lloar sinó l’art de enganxar“. És l’avantatge de la seva radical independència. Els seus escrits van ser molt polèmics i van aixecar butllofes però, tenint en compte que tot això succeïa almenys dos anys abans que Tristan Tzara, Hans Arp i d’altres concebessin a Suïssa aquesta màquina de triturar conceptes que es va anomenar Dadà, no és estrany que la figura de Cravan se situés en la protohistòria dels moviments d’avantguarda que canviarien la faç de l’art occidental.
Cravan aplicava el programa dadaista abans que fos postulat: agitava les consciències d’un entorn que aviat es capbussaria en un dels episodis més foscos de la història de la humanitat. Cridat per Marcel Duchamp i Francis Picabia a dissertar al Saló dels Independents de Nova York el 1917 sobre els artistes d’ambdues bandes de l’Atlàntic, Cravan va practicar una de les seves habilitats més desenvolupades, la conferència-performance (polèmica), sempre posant en evidència la hipocresia i conservadurisme del públic.
Instal·lat a Mèxic amb Mina Loy, a qui havia conegut a Nova York el 1917, les coses no marxaven bé. Tenien problemes per aconseguir diners; les representacions improvisades no van donar els fruits esperats i els alumnes de boxa de Cravan escassejaven, més preocupats per la lluita lliure enmig d’una revolució efervescent que per l’educació del cop elegant i la finta esportiva.
Llavors van planificar un viatge a Buenos Aires. Era el final de l’estiu de 1918 i van decidir fer el trajecte per separat. Mina Loy s’embarcaria en Salina Cruz amb d’una amiga, i Cravan la seguiria més tard en un petit veler acondicionat per ell mateix. Loy va partir cap al sud embarassada.
Segons la versió més estesa i documentada, la nau de Cravan s’hauria enfonsat en algun punt del Golf de Mèxic, encara que ni ell ni les restes del naufragi van aparèixer mai. Mina Loy, després esperar inútilment a Buenos Aires, i no rebre notícies, es va traslladar a Anglaterra per donar a llum.
S’han fet moltes especulacions de com va haver de ser el seu final però cap pot donar-se per vàlida. Va desaparèixer sense deixar rastre. Potser va ser aquesta la seva voluntat.
Poetes de l'Òstia 